PARC TECNOLÒGIC URBÀ DE RODES
L’illa de cases que ocupava l’antiga foneria Rodes Hermanos estava constituïda per un conjunt d’edificacions destinades tant a usos industrials com a habitatges.
Els primers edificis van ser projectats i erigits a l’inici del segle XX i són obra d’enginyers i arquitectes -la majoria alcoians de l’època- com Timoteo Briet Montaud, Vicente Pascual Pastor, José Cort Merita, Rafael Masanet Faus i Joaquín Aracil Aznar. Els seus estils predominants són el modernista i l’eclèctic, els quals veiem, sobretot, a les façanes, tant dels edificis fabrils com dels destinats a habitatges.
El primer edifici construït per a la societat Rodes Hermanos va ser El Vulcano, obra de l’enginyer Cort Merita i de l’arquitecte Pascual Pastor. És en 1908 quan es projecten les instal·lacions per a aquesta gran foneria, juntament amb altres indústries i tallers.
Serà en les primeres dècades del segle XX quan quede conformat i delimitat l’urbanisme de l’illa. En anys posteriors es van construir alguns edificis, tant els que donen a l’exterior com a l’interior, destinats a magatzems, tallers de caldereria i torneria, garatges i habitatges. Aquestes edificacions seran objecte d’algunes remodelacions degudes, sobretot, a les destrosses ocasionades en les teulades per les grans nevades dels anys 1926 i 1927 i, sobretot, pels tres bombardejos de l’aviació italiana durant la Guerra Civil en els anys 1938-1939, la qual cosa va propiciar que es construïra a l’interior un refugi antiaeri amb una capacitat per a més de 200 persones.
Durant la contesa civil, l’empresa Rodes Hermanos va ser col·lectivitzada i va passar a ser denominada Indústries Metal·lúrgiques Alcoianes Socialitzades (IMAS). La producció es va dedicar a elaborar material i armament per a l’exèrcit de la República. Una vegada acabada la guerra, les empreses tornen als propietaris anteriors, i Rodes Hermanos SA es dedica a l’elaboració de maquinària per al sector agrícola, com ara premses i torns per a la producció de vins i olis, o per a la conducció i canalització d’aigües i la construcció de maquinària i recanvis per a les indústries tèxtil i del calçat.
Fàbriques de Rodes Hermanos al començament del S.XX a Alcoi
A part de l’empresa Rodes Hermanos SA, que ocupava la major part de les instal·lacions, l’illa de Rodes va albergar unes altres empreses industrials, tant metal·lúrgiques com tèxtils, entre les quals estaven la foneria d’Antonio Botella i Cía., el taller de carruatges de José Reig Boronat, la filatura de Francisco Silvestre, la fàbrica de teixits de jute de Santiago Gisbert, la fàbrica d’olives farcides Grau, Pascual i Gisbert i el taller de carrosseries La Moderna. Les activitats industrials i l’ús de les instal·lacions es van acabar definitivament en la dècada dels anys 80 amb la ubicació de l’empresa tèxtil de Jorge Valor Coloma.
Una peculiaritat que presenta aquesta illa de cases és la construcció d’habitatges intercalats entre les instal·lacions fabrils, la major part propietat dels industrials. La majoria eren de lloguer, amb la qual cosa s’asseguraven un ingrés extra a les seues rendes. Una altra peculiaritat és que, en la planta superior de les entrades principals a les fàbriques, es van construir uns espais habitables, a manera de porteria, amb els quals poder controlar l’accés a les instal·lacions.
Vista aèria del complex industrial de Rodes
Aquest complex fabril de dotze mil metres quadrats de superfície al cor de la ciutat recupera la seua esplendor gràcies a una rehabilitació que combina l’essència industrial i modernista dels seus orígens amb una concepció arquitectònica totalment contemporània d’espais oberts i polivalents, dotats de l’última tecnologia.
ESCOLA INDUSTRIAL
Història del Campus d’Alcoi de la Universitat Politècnica de València
El campus d’Alcoi de la Universitat Politècnica de València té els seus orígens en la Reial Fàbrica de Panys d’Alcoi (RFPA), organisme que durant la segona meitat del segle XVIII i primera dècada del XIX va emprendre una decidida política de renovació i industrialització promovent contractes a tècnics estrangers i experts en processos de tintories i equipament. A més, va fomentar l’enviament de comissionats a diferents llocs amb la finalitat d’introduir innovacions i incorporar noves maquinàries de filatura.
Ordenances de teixedors a la villa d’Alcoi al 1750, de la Reial Fàbrica de Panys
Segle XIX: dels orígens a l’Escola Industrial Elemental
Durant la segona dècada del segle XIX es van produir turbulents successos antimaquinistes originats pel rebuig dels treballadors. Açò va fer esclatar la revolució luddita. La introducció de nous mètodes de producció eliminaven gran part del treball manual, açò provocava descontent entre els trablaadors. Aquests esdeveniments, units al fet que, malgrat l’esforç realitzat per la RFPA, la indústria d’Alcoi no aconseguia estar al dia en el desenvolupament tecnològic, van mostrar la necessitat de crear un centre d’estudis superiors capaç de generar tècnics especialistes amb forta preparació teoricopràctica, capaços de dirigir una moderna fàbrica tèxtil.
Representació d’obrers fent accions luddistes a Alcoi al 1821. Les primeres en d’aquest tipus en tota Espanya
Així mateix, la Reial Fàbrica de Panys d’Alcoi va manifestar la seua preocupació de dependre de tècnics estrangers i va arribar a la conclusió que era necessari formar tècnics que, després d’una preparació teoricopràctica, foren capaços de dirigir competentment les diferents seccions d’una fàbrica tèxtil moderna i mecanitzada.
La idea es va concretar en la sessió del dia 29 d’octubre de 1828, en la qual la Reial Fàbrica va acordar crear i mantindre a les seues despeses uns estudis de preparació industrial, que anomenaria Establiment Científic-Artístic, conegut amb el nom d’”Escola de la Bolla”, nom que pren de l’antiga casa gremial de l’entitat fundadora, denominada així perquè en ella es bollaven els draps.
Seu actual d’asociaó d’empresaris tèxtils a Alcoi. La malnomelada ‘Casa de la bolla’
El projecte es va dur a terme sense demora i es va posar en marxa l’any següent. Es van crear quatre càtedres en les quals s’impartien les assignatures següents: Saber llegir, escriure i nocions de comptabilitat, en la primera càtedra; Aritmètica i Àlgebra, en la segona; Geometria, Mecànica, Física i Dibuix Geomètric aplicat a les Arts, en la tercera; i Química en la quarta càtedra. L’Establiment Científic-Artístic va durar tan sols cinc anys.
Per la Reial Orde de 1853 es creen a Espanya tres centres d’ensenyament tècnic sent el d’Alcoi un d’ells. Es van reprendre els estudis de caràcter oficial, sota la denominació d’”Escola Industrial Elemental”, subvencionada amb fons estatals, municipals i industrials. A partir d’aquest moment la intervenció estatal és creixent i decisiva. L’RD de 30/8/1862 concedeix a aquesta Escola l’expedició de títols, primer de perit químic i després de mecànic. Aquest tipus d’escoles va ser suprimit posteriorment, però Alcoi va continuar en la seua obstinació i la seua Escola va funcionar com a únic centre dedicat a aquesta classe d’estudis tècnics.
Segle XX: L’Escola Industrial i la integració a la UPV
El Reial Decret del 17 d’agost de 1901 reforma radicalment els ensenyaments superiors. L’Escola Industrial Elemental d’Alcoi passa a denominar-se Escola Elemental d’Indústria i es crea la nova Escola Superior d’Indústria. Començaria a funcionar en l’obertura del curs 1902/03 amb l’especialitat de perits mecànics, químics i electricistes. Posteriorment s’incorpora l’especialitat de manufacturer o tèxtil per RD de 10/1/1902, i la d’aparelladors en 1907.
Edifici del viaducte
Pont del viaducte
En 1910 es va establir l’Escola Industrial, que suposava la fusió de l’Escola Superior d’Indústria i l’Escola Elemental d’Indústria (més enfocada a estudis d’Arts i Oficis).
En 1923 comença a alçar-se un nou edifici sobre l’antic estenedor de llanes de la Reial Fàbrica de Panys que, mantenint el seu decidit suport a l’ensenyament tècnic, va cedir gratuïtament l’anterior solar. Aquesta construcció és l’actual edifici del Viaducte. Durant la Guerra Civil l’edifici va albergar l’Hospital Suec-Noruec de combatents.
L’edifici del viaducte a la guerra civil (1936-1939) es va fer servir com hospital amb personal de Suècia i Noruega
Després de la guerra civil s’acomença a fer altres reformes. Les quals l’Escola va tindre diverses denominacions, l’RD de 22/7/1942 introdueix reformes en els plans d’estudis i règim d’ensenyaments i es canvia una altra vegada el nom de Tècnics pel de Perits i l’Escola passa a denominar-se “Escola de Perits Industrials”. En 1964, pateix un altre canvi de nom i es denomina “Escola d’Enginyeria Tècnica Industrial”.
En 1972 s’integra a la Universitat Politècnica de València com a “Escola Universitària d’Enginyeria Tècnica Industrial d’Alcoi” (EUITIA). Des de 1983 s’imparteixen 5 especialitats: Química, Mecànica, Elèctrica, Tèxtil i Electrònica Industrial.
Amb l’entrada en vigor de la LRU en 1986, la Universitat adquireix una nova estructura interna que la reorganitza en òrgans col·legiats, anomenats departaments. Donada aquesta nova estructura i la singularitat que l’Enginyeria Tèxtil representa dins de la UPV, se situa la seu central del Departament d’Enginyeria Tèxtil i Paperera a Alcoi.
Des de 1991, s’imparteixen, en el departament d’Enginyeria Tèxtil i Paperera, cursos de Doctorat (3r cicle).
En el curs 1993/94 s’inicien els estudis d’Enginyer Tècnic en Telecomunicacions, especialitat Telemàtica. En el curs 1994/95 cal sumar una nova titulació, la d’Enginyer Superior en Organització Industrial (2n cicle), la qual cosa confereix a aquesta Escola Universitària d’Alcoi un rang superior. Per això el 19 de juliol de 1994, el Consell Interuniversitari aprova el nou rang i passa a denominar-se de manera definitiva Escola Politècnica Superior d’Alcoi (EPSA), segons el que es disposa en el DOGV núm. 2423 de 9/1/1995.
En el curs acadèmic 1995/96, a més de les titulacions esmentades (totes elles amb nous plans d’estudi iniciats en el curs 1993/94) cal sumar una nova, la d’Enginyer Tècnic en Disseny Industrial. El curs 1997/98 va començar amb la Llicenciatura en Administració i Direcció d’Empreses.
Des de febrer de 1998 el campus d’Alcoi ha ampliat les seues instal·lacions amb un nou edifici rehabilitat d’una antiga fàbrica tèxtil de principis del segle XX, l’edifici de Ferrándiz. Des de 2006 es disposa d’un tercer edifici industrial de principis del segle XX, el de Carbonell, el qual està situat davant de l’edifici Ferrándiz. El conjunt format pels dos edificis i la plaça entre tots dos constitueix un complex únic d’arquitectura industrial de principis del segle XX. Recentment l’actuació ha sigut premiada per Hispania Nostra.
Actual plaça de Ferrandiz i Carbonell
En el curs 1999/2000 comença a impartir-se una altra titulació superior, Enginyeria de Materials. En el curs 2001/02 s’afig l’última de les noves titulacions, Enginyeria Tècnica en Informàtica de Gestió.
D’altra banda, l’any 1999 es va implantar el doctorat en Enginyeria en Organització Industrial. En el curs 2007/08 es va iniciar el Màster Oficial Universitari d’Enginyeria Tèxtil.
Adaptació dels títols al Marc Europeu d’Educació Superior
Posteriorment, a partir de l’any 2009, es va iniciar l’adaptació dels títols al Marc Europeu d’Educació Superior seguint el Pla Bolonya. D’aquesta manera, les antigues enginyeries tècniques i llicenciatures es van transformar progressivament en graus universitaris de quatre anys.
Els primers graus que es van implantar van ser els corresponents a les enginyeries industrials: Grau en Enginyeria Elèctrica, Grau en Enginyeria Mecànica i Grau en Enginyeria Química, que van substituir les respectives enginyeries tècniques industrials. Seguidament es van incorporar el Grau en Enginyeria en Disseny Industrial i Desenvolupament de Productes i el Grau en Enginyeria Informàtica.
En l’àmbit de les ciències socials, es va implantar el Grau en Administració i Direcció d’Empreses (ADE), i posteriorment es van crear dos dobles graus: Grau en ADE+Turisme i Grau en ADE+Enginyeria Informàtica. Aquesta adaptació va suposar una modernització dels plans d’estudis i una harmonització amb la resta d’universitats europees.
Les titulacions superiors també es van adaptar a Bolonya com a màsters universitaris oficials: Màster Universitari en Enginyeria Tèxtil, Màster Universitari en Enginyeria d’Organització i Logística, Màster Universitari en Enginyeria, Processament i Caracterització de Materials i Màster Universitari en Direcció d’Empreses (MBA).
L’any 2014 s’incorporava al campus el nou edifici Georgina Blanes, dotat amb un pavelló i instal·lacions esportives, múltiples laboratoris d’investigació i ús docent, una zona verda i un aparcament subterrani.
